x
T
R
I
V
I
U
M
AFECTACIONS EN LA PARLA
Consisteix amb la presència de diversos sons (fonemes) que no es produeixen o combinen adequadament segons el que correspondria a l’edat que té l’infant. Cal tenir en compte l’edat d’adquisició de la pronunciació dels sons per saber en quin punt maduratiu i de control de l’aparell fono-articulatori es troba el nen o la nena Edat d’adquisició dels sons de la parla:
1.- Al voltant dels 2 anys i mig els infants han de poder pronunciar totes les vocals I les consonants: P, M, T, B. 2.- Als 3 anys augmenten els sons. Poden pronunciar els sons anteriors: N, Ñ, F, LL, L, CH G, K I J. 3.- Als 4 anys la majoria dels nens i nenes poden pronunciar la: S, D i R simple (ex: cara) i les travades amb L: BLA, PLA… 4.- Als 5 anys comencen a pronunciar la RR (forta) i les travades amb R: BRA, PRA, TRA… 5.- Als 6 anys la majoria dels nens i nenes ja saben pronunciar tots els sons, tot i que alguns encara els hi falta aprendre el so RR, que amb la correcta posició de la llengua ho aprendran a articular.Alteració en la producció articulatòria dels sons (fonètica) i/o dels fonemes fonologia que afecta la intel·ligibilitat en diferents graus i pots ser diagnosticat en diferents etapes de la vida. Generalment es presenta com una substitució, omissió o distorsió de diversos sons.
1.- L’alteració fonètica és la incapacitat per produir correctament els sons esperats en una determinada edat cronològica.
2.- L’alteració fonològica és quan sap produir de manera aïllada el fonema en concret però no el generalitza en el seu llenguatge espontani.
Dites dificultats en l’articulació poden ser degudes a una alteració morfològica (fissures, maloclusió, frenell…), neuromotora (disàrtria, apràxia de la parla…), auditiva (pèrdua auditiva, hipoacúsia) o bé per una incorrecta utilització dels òrgans buco-fonadors sense que hi hagi
La disfèmia o quequesa o tartamudesa és un trastorn de la fluïdesa de la parla, que es caracteritza per una expressió verbal interrompuda en el ritme, d’una manera més o menys brusca.
La disfèmia es caracteritza per repeticions o per prolongacions involuntàries molt freqüents que, de vegades, van acompanyades de moviments que poden estar o no relacionats amb la parla. Es deu a una incoordinació, però la seva causa última és desconeguda i se suposa complexa i diversa.
AFECTACIONS EN EL LLENGUATGE ORAL
El Retard del llenguatge es una de les dificultats de l’adquisició del llenguatge més freqüents a la població infantil abans dels 6 anys, el retard del llenguatge es pot referir a diferents aspectes del llenguatge , referint-se tant a la producció de les primeres paraules i adquisició progressiva de vocabulari, estructures gramaticals i morfosintàctiques com el desenvolupament d’una parla intel·ligible d’acord amb l’edat de la nena o el nen. La majoria dels retards del llenguatge es solen resoldre adequadament amb la logopèdica precisa.
A vegades es pot confondre un retard del llenguatge amb un trastorn específic del llenguatge.
Es considera un Trastorn del Llenguatge (TLL) aquells nens que presenten dificultats severes i persistents en el desenvolupament del llenguatge que afecten el desenvolupament social o escolar.
El Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL) es defineix com un trastorn sever i persistent en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge oral, que no està associat a una condició mèdica, que pot involucrar un o diversos components del llenguatge en diferent grau tant a nivell expressiu com receptiu i que afecta el desenvolupament social i/o escolar.
AFECTACIONS EN EL LLENGUATGE ESCRIT
És un trastorn específic de l’aprenentatge de la lectura que es caracteritza per un deteriorament de la capacitat en reconèixer els sons de la parla i les paraules, per associar els sons amb les lletres (descodificació). La seva lectura és lenta, vacil·lant i presenta poca comprensió lectora.
Aquest trastorn del neurodesenvolupament és calcula que afecta aproximadament 1 de cada 10 nens, provocant fracàs escolar.
És un trastorn en l’alteració del llenguatge escrit on s’observen dificultats en l’ortografia i l’escriptura . Pot arribar a ser un greu problema quan el nen o nena realitza una escriptura inintel·ligible i el seu nivell no és l’adequat en la seva edat escolar, però sense afectació de la lectura ni de la comprensió lectora.
És un trastorn que afecta la qualitat de la grafia per dificultats específiques en la motricitat fina o la postura corporal provocant una escriptura sovint inintel·ligible. Realitzen l’escriptura de manera lenta i maldestre.
TERÀPIA MIOFUNCIONAL
La deglució atípica és un trastorn característic en nens que descriu una manera d’empassar anòmala.
Aquest problema pot provocar nombrosos trastorns que cal tractar a temps per evitar conseqüències en l’edat adulta, com per exemple dificultats per articular alguns fonemes.
Una deglució atípica pot causar diferents trastorns. Aquests són els problemes que es poden presentar a curt i llarg termini:
1.- Anomalies bucodentals: peces dentals desalineades, diastemes (separació entre dents), estrenyiment del paladar, maloclusió i alteracions a la musculatura orofacial.
2.- Alteracions de la parla: dificultats per pronunciar amb claredat fonemes com /d/, /t/, /f/, /s/, /n/ o /r/.
3.- Trastorns digestius: com a conseqüència d’una masticació incorrecta i de la respiració bucal.
4.- Problemes de respiració: hi ha una relació amb evidència científica entre la deglució atípica i la respiració bucal.
Els trastorns de la respiració poden referir-se a les alteracions a la freqüència respiratòria (respiració accelerada o més lenta), de la quantitat d’aire inspirat (respiració més superficial o profunda), trastorns de la regularitat de la respiració i dels moviments toràcics (respiració unilateral) i als canvis al patró respiratori.
DANY CEREBRAL
Trastorn com a conseqüència d’una lesió a les parts del cervell responsables del llenguatge. Pot causar problemes en qualsevol àrea del llenguatge: expressió i/o comprensió, lectura i escriptura.
Trastorn en l’execució motora de la parla. Els músculs de la boca, la cara i el sistema respiratori es poden debilitar, moure’s amb més lentitud o no moure’s en absolut després d’un accident vascular cerebral o una altra lesió neurològica.
Pèrdua parcial o total de la capacitat de llegir per una lesió cerebral quan ja va ser prèviament adquirida. Generalment pot anar acompanyada de la pèrdua de la destresa en l’escriptura (agrafia) tot i que la persona pot parlar i entendre la llengua.
VEU
La disfonia engloba qualsevol impediment en l’emissió vocal que pugui obstaculitzar la producció natural de la veu. Es poden dividir en disfonies funcionals (per un ús incorrecte de la mateixa, inadaptacions vocals o alteracions psicoemocionals) i disfonies orgànic-funcionals (emersió de lesió secundària o alteració funcional).
L’afonia és l’alteració màxima de la disfonia, és a dir, la pèrdua total de la veu. Aquesta pèrdua és conseqüència d’una incapacitat o la dificultat en l’ús de les cordes vocals.